L´origen geogràfic dels productes com a una tipologia documental poc estudiada i que aporta informació valuosa per al coneixement del comerç intercontinental són les relacions dels preus corrents “al por major”. Es tracta d’uns fulls que s’imprimien diàriament amb els preus de les mercaderies que es comerciaven a l’engròs en els principals ports d’Europa i Amèrica. En algunes poblacions s’adjuntaven al darrera dels diaris mercantils. A Barcelona les dades eren facilitades pel col•legi de corredors de comerç.Eren redactats en diferents llengües i no hi falten referències sobre el canvi de moneda i equivalència de mesures. Eren molt útils per a les companyies per saber si era moment de vendre o comprar, i els acostumem a trobar en fons d’empreses (1).
Una dada que aporten els llistats de preus i que avui ens deturarem a analitzar, és la procedència dels productes a comerciar, és a dir el seu origen geogràfic: una ciutat, una regió o un regne. Per a fer-ho hem consultat els llistats del fons de la firma Fidel Moragues i fill, companyia establerta a Valls, Tarragona, Barcelona i Maó en el primer terç del segle XIX, els llibres i lligalls de la qual es conserven a l’Arxiu Històric de Tarragona (2).
Si observem amb atenció els fulls comprovem que hi ha uns productes amb “denominació d’origen” de les terres de parla catalana de la Mediterrània. Els que duen l’etiqueta de Catalunya en aquesta època són principalment vins, licors, fruits secs i algun producte manufacturat (paper, sabó). En els fulls de preus corrents de Cadis (1816), Palma de Mallorca (1813), Gibraltar (1813), Trieste (1813), apareix ben clar vi negre de Catalunya. En altres places surt solament vi de Catalunya (Palma de Mallorca, 1817), l’Havana (1820) o Màlaga (1817), que competia amb el vi de Benicarló (ciutat de Palma, 1817, Marsella,1817, Sant Petesburg, 1817 i Hamburg, 1815) o de Vinarós (Màlaga, 1817 i Alacant 1813 i 1817). També a Rio de Janeiro (1830) s’hi comerciava vi de Catalunya (reforçat) en competència amb els vins d’Oporto, Lisboa, Màlaga o Cette.
L’aiguardent català figura a Veracruz (1814) i Cadis (1802, 1829). A Sevilla (1820) es ven aiguardent de Mallorca i a Londres (1817) l’únic nom que trobem és aiguardent d’Espanya.
La denominació de la fruita seca se centra en les illes Balears, el Principat i el País Valencià. Així les ametlles es coneixen les de Mallorca a Cadis (1816, 1829) i Gibraltar (1813), les de Catalunya a Cadis (1816), les de València a Gibraltar (1813, 1817) i Londres (1817), les d’Alacant a Gibraltar (1813) i Cadis (1829).
Les avellanes de Catalunya s’esmenten a Gibraltar (1817) i l’Havana (1820). A Trieste (1814) prenen el nom d’Espanya. Les garrofes, en les llistes editades a Barcelona (1817) són d’Eivissa i València.
L’arròs prové de València i Cullera (Barcelona i Palma de Mallorca, 1817). De València tanmateix són els fesols blancs que es trafiquen a Mataró (1811).
Quan els preus corrents són redactats al Principat els productes porten l’apel.latiu “del país” quan fan referència a Catalunya o del “Regne” quan es refereixen a Espanya.
El suro que es trafica a Rússia ( Sant Petersburg) es coneix amb el nom de suro de Catalunya i a Hamburg (1815) rep el nom de Barcelona, a causa de ser el lloc d’embarcament de la matèria cap aquell port o ser els comerciants d’aquesta ciutat.
La sosa de Trieste (1814) és d’Alacant i Tortosa, i a Gibraltar (1817) només d’Alacant. El paper i el sabó duen marca catalana a Cadis (1816), Sevilla (1820) i l’Havana (1820), de la mateixa manera que ho és la sola de cuir pel calçat que utilitzaven els sabaters (Alacant, 1817).
Dins les matèries primeres del tèxil, la seda prové de València en els ports de Palma de Mallorca (1817) i Hamburg (1815); la llana és generalment de Castella i Extremadura, i es concreten els noms de les ciutats d’origen: Lleó, Segòvia... si bé la denominació més extesa és la d’Espanya. Dins les espècies, el safrà i Espanya van de bracet.
En els impresos de les ciutats costaneres del Principat la procedència geogràfica es concreta més en detall. En els preus corrents de Tarragona (1823) s’escriu blat de l’Urgell, Aragó i València. Les soles de cuir són de Reus i Valls. En el mateix port tarragoní (1814) les ametlles, avellanes, garrofes, oli, sal, cànem i aiguardent són del país. Del paper no consta la procedència però el suposem dels molins de la Riba.
En els fulls de Barcelona els cereals són del país, de l’Empordà, Aragó i València. El moresc de l’Empordà i València; els fesols de València. Les garrofes de València i Eivissa. L’ametlla de Mallorca, l’avellana del país, l’oli d’oliva de Mallorca, la cera del país i la goma de Mallorca(2).
Totes les mostres estudiades són del primer terç del mil vuit-cents, després de la guerra del francès, que tant havia perjudicat l’economia. Les dades exposades ens confirmen el pes del comerç català en el mercat mundial del moment.
(1) Com per exemple els que conserva l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
(2) fra Valentí Serra el 1998 realitzà un estudi semblant a l’exposat en base a la documentació financera d’ordres religiosos: “Llibres de comptabilitat de les institucions monàstiques del Principat”, segles XVI-XIX a Pedralbes (Barcelona) 18-I.pàgs. 287-291.
|
